Espiritualitat

Els orígens de l’espiritualitat jerònima

Sant Jeroni és un Pare de l’Església que va posar la Bíblia al centre de la seva vida: la va traduir al llatí, la va comentar en les seves obres, i sobretot es va esforçar per viure-la concretament en la seva llarga existència terrenal.

Sant Jeroni va néixer a Estridon entorn de l’any 347, en una família cristiana, que li va donar una acurada formació, enviant-lo fins i tot a Roma perquè perfeccionés els estudis. Sent jove va sentir l’atractiu de la vida mundana (cf. Ep 22, 7), però va prevaler en ell el desig i l’interès per la religió cristiana. Després de rebre el baptisme, cap a l’any 366, es va orientar cap a la vida ascètica i es va traslladar a Aquileia, on es va integrar en un grup de cristians fervorosos, definit per ell com gairebé “un cor de benaurats” (Chron. Ad ann. 374) reunit al voltant del bisbe Valerià.

Després va partir per a Orient i va viure com eremita al desert de Calcis, al sud d’Alep (cf. Ep 14, 10), dedicant-se seriosament als estudis. Va perfeccionar el seu coneixement del grec, va començar l’estudi de l’hebreu (cf. Ep 125, 12), va transcriure còdexs i obres patrístiques (cf. Ep 5, 2). La meditació, la soledat, el contacte amb la Paraula de Déu van fer madurar la seva sensibilitat cristiana.

Va sentir d’una manera més forta el pes del seu passat juvenil (cf. Ep 22, 7), i va experimentar profundament el contrast entre la mentalitat pagana i la vida cristiana: un contrast que era molt present en ell a causa de la dramàtica i intensa “visió “que ens va narrar. En ella li va semblar que era flagel·lat en presència de Déu, per ser “ciceronià i no cristià” (cf. Ep 22, 30).

L’any 382 es va traslladar a Roma. Aquí el Papa sant Damas, coneixent la seva fama d’asceta i la seva competència d’estudiós, el va prendre com a secretari i conseller, i el va encoratjar a emprendre una nova traducció llatina dels textos bíblics per motius pastorals i culturals.

Algunes persones de l’aristocràcia romana, sobretot dones nobles com Paula, Marcel·la, Asela, Lea i altres, que desitjaven comprometre´s en el camí de la perfecció cristiana i aprofundir en el seu coneixement de la Paraula de Déu, el van escollir com a guia espiritual i mestre en el mètode de llegir els textos sagrats. Aquestes dones nobles també van aprendre grec i hebreu.

Després de la mort del Papa sant Damas, l’any 385 sant Jeroni va deixar Roma i va emprendre un pelegrinatge amb destí a Terra Santa, testimoni silenciós de la vida terrenal de Crist, passant primer per Egipte, terra escollida per molts monjos (cf. Contra Rufinum 3, 22; Ep 108, 6-14).

L’any 386 es va aturar a Betlem, on va fundar un monestir masculí per a ell i els seus monjos, un femení per a les monges i una hostatgeria, i tot gràcies a la generositat de Santa Paula, una dona noble de l’aristocràcia romana, vídua i mare de 5 fills, que ho va deixar tot per seguir Jeroni en la seva visió de viure com a monjo a prop de la cova de Betlem, allà on el Verb de Déu es va fer carn.

La fi de l’hostatgeria era allotjar els pelegrins que arribaven a Terra Santa, “pensant que Maria i Josep no havien trobat un lloc on allotjar-se” (Ep 108, 14).
A Betlem, on es va quedar fins a la seva mort, Sant Jeroni va seguir desenvolupant una intensa activitat: va comentar la paraula de Déu; va defensar la fe, oposant-se amb vigor a diverses heretgies; va exhortar els monjos a la perfecció; ensenyar cultura clàssica i cristiana a joves alumnes; va acollir amb esperit pastoral els peregrins que visitaven Terra Santa. Va morir a la seva cel·la, al costat de la gruta de la Nativitat, el 30 de setembre de l’any 419/420.

La seva formació literària i la seva àmplia erudició van permetre a sant Jeroni revisar i traduir molts textos bíblics: un treball molt valuós per a l’Església llatina i per a la cultura occidental. Basant-se en els textos originals escrits en grec i en hebreu, comparant-los amb versions precedents, va revisar els quatre evangelis en llatí, després els Salms i gran part de l’Antic Testament.

Tenint en compte l’original hebreu, el grec dels Setanta -la clàssica versió grega de l’Antic Testament que es remunta a temps anteriors al cristianisme- i les precedents versions llatines, sant Jeroni, recolzat després per altres col·laboradors, va poder oferir una traducció millor: constitueix l’anomenada “Vulgata”, el text “oficial” de l’Església llatina, que va ser reconegut com a tal en el concili de Trento i que, després de la recent revisió, continua sent el text llatí “oficial” de l’Església.
Sant Jeroni, a més, va comentar també molts textos bíblics.

Refutà amb energia i vigor als heretges que no acceptaven la tradició i la fe de l’Església. Va demostrar també la importància i la validesa de la literatura cristiana, convertida en una autèntica cultura, ja llavors digna de confrontar-se amb la clàssica: ho va fer amb el tractat De viris illustribus, una obra en la qual sant Jeroni presenta les biografies de més d’un centenar d’autors cristians.
Va escriure també biografies de monjos, il·lustrant l’ideal monàstic, al costat d’altres itineraris espirituals; a més, va traduir diverses obres d’autors grecs. Finalment, en el seu important epistolari, obra mestra de la literatura llatina, sant Jeroni destaca per les seves característiques d’home culte, asceta i guia de les ànimes.

Què podem aprendre nosaltres de sant Jeroni? Sobretot podem aprendre a estimar la Paraula de Déu en la Sagrada Escriptura. Diu sant Jeroni: “Ignorar les Escriptures és ignorar el Crist”. Per això és important que tot cristià visqui en contacte i en diàleg personal amb la Paraula de Déu, que se’ns lliura en la Sagrada Escriptura. Aquest diàleg amb ella ha de tenir sempre dues dimensions: d’una banda, ha de ser un diàleg realment personal, perquè Déu parla amb cadascun de nosaltres a través de la Sagrada Escriptura i té un missatge per a cada un.

No hem de llegir la Sagrada Escriptura com una paraula del passat, sinó com a paraula de Déu que es dirigeix ​​també a nosaltres, i tractar d’entendre el que ens vol dir el Senyor. Però, per no caure en l’individualisme, hem de tenir present que la paraula de Déu se’ns dóna precisament per a construir comunió, per unir-nos en la veritat al llarg del nostre camí cap a Déu. Per tant, tot i ser sempre una paraula personal, és també una paraula que construeix a la comunitat, que construeix a l’Església.
Així doncs, hem de llegir-la en comunió amb l’Església viva. El lloc privilegiat de la lectura i de l’escolta de la paraula de Déu és la litúrgia, en la qual, celebrant la Paraula i fent present en el sagrament el Cos de Crist, actualitzem la Paraula en la nostra vida i la fem present entre nosaltres.
No hem d’oblidar mai que la paraula de Déu transcendeix els temps. Les opinions humanes vénen i van. El que avui és moderníssim, demà serà vellíssim. La paraula de Déu, per contra, és paraula de vida eterna, porta en si l’eternitat, el que val per sempre. Per tant, en portar en nosaltres la paraula de Déu, portem la vida eterna.

Diu sant Jeroni: “Mirem d’aprendre a la terra les veritats la consistència de les quals romandrà també en el cel” (Ep 53, 10).
* Font: Benet XVI, Catequesi sobre Sant Jeroni, 7 novembre 2007.

Carisma jerònim

Sant Jeroni va dedicar la seva vida a l’estudi de la Bíblia, subratllant l’alegria i la importància de familiaritzar-se amb els textos bíblics: “No et sembla que, ja aquí, a la terra, som al Regne del cel quan vivim entre aquests textos , quan meditem en ells, quan no coneixem ni busquem res més? “(Ep. 53, 10).

En realitat, dialogar amb Déu, amb la seva Paraula, és en cert sentit presència del cel, és a dir, presència de Déu. Acostar-se als textos bíblics, sobretot al Nou Testament, és essencial per al creient, ja que “ignorar l’Escriptura és ignorar Crist”. És seva aquesta famosa frase, citada pel concili Vaticà II en la constitució Dei Verbum (n. 25).

Veritablement “enamorat” de la Paraula de Déu, es preguntava: “Com és possible viure sense la ciència de les Escriptures, a través de les quals s’aprèn a conèixer Crist mateix, que és la vida dels creients?” (Ep . 30, 7). Així, la Bíblia, instrument “amb què cada dia Déu parla als fidels” (Ep. 133, 13), es converteix en estímul i brollador de la vida cristiana per a totes les situacions i per a tothom.

Llegir l’Escriptura és conversar amb Déu: “Quan pregues – escriu a una jove noble de Roma- parles amb l’Espòs; si llegeixes, és ell qui et parla “(Ep. 22, 25). L’estudi i la meditació de l’Escriptura fan savi i serè a l’home (cf. In Eph., Pròleg). Certament, per penetrar d’una manera cada vegada més profunda en la paraula de Déu cal una aplicació constant i progressiva. Per això, sant Jeroni recomanava al sacerdot Nepocià: “Llegeix amb molta freqüència les divines Escriptures; més encara, que el Llibre sant no caigui mai de les teves mans. Aprèn en ell el que has de ensenyar “(Ep. 52, 7).

A la llevadora romana Leta li donava aquests consells per a l’educació cristiana de la seva filla: “Assegura’t que estudiï cada dia algun passatge de l’Escriptura. (…) Que acompanyi l’oració amb la lectura, i la lectura amb l’oració. (…) Que estimi els Llibres divins en comptes de les joies i els vestits de seda “(Ep. 107, 9.12). Amb la meditació i la ciència de les Escriptures es “manté l’equilibri de l’ànima” (Ad Eph., Pròleg). Només un profund esperit d’oració i l’ajuda de l’Esperit Sant poden introduir-nos en la comprensió de la Bíblia: “En interpretar la Sagrada Escriptura sempre necessitem l’ajuda de l’Esperit Sant” (In Mich. 1, 1, 10, 15).

Així doncs, sant Jeroni, durant tota la seva vida, es va caracteritzar per un amor apassionat a les Escriptures, un amor que sempre va tractar de suscitar en els fidels. A una de les seves filles espirituals li recomanava: “Estima la Sagrada Escriptura, i la saviesa t’estimarà; estima-la tendrament, i et custodiarà; honora-la i rebràs les seves carícies. Que sigui per a tu com els teus collarets i les teves arrecades” (Ep. 130, 20). I afegia: “Estima la ciència de l’Escriptura, i no estimaràs els vicis de la carn” (Ep. 125, 11).

Per a sant Jeroni, un criteri metodològic fonamental en la interpretació de les Escriptures era la sintonia amb el magisteri de l’Església. Mai podem llegir nosaltres sols l’Escriptura. Trobem massa portes tancades i caiem fàcilment en l’error. La Bíblia va ser escrita pel poble de Déu i per al poble de Déu, sota la inspiració de l’Esperit Sant. Només en aquesta comunió amb el poble de Déu podem entrar realment amb el “nosaltres” en el nucli de la veritat que Déu mateix ens vol comunicar. Per a ell una autèntica interpretació de la Bíblia havia d’estar sempre en harmonia amb la fe de l’Església catòlica.

No es tracta d’una exigència imposada a aquest Llibre des de l’exterior; el Llibre és precisament la veu del poble de Déu que peregrina i només en la fe d’aquest poble podem estar, per així dir, en el to adequat per comprendre la Sagrada Escriptura. Per això, sant Jeroni exhortava: “Roman fermament adherit a la doctrina de la tradició que t’ha estat ensenyada, perquè puguis exhortar segons la sana doctrina i refutar als qui la contradiuen” (Ep. 52, 7). En particular, atès que Jesucrist va fundar la seva Església sobre Pere, tot cristià -concloïa- ha d’estar en comunió “amb la Càtedra de sant Pere. Jo sé que sobre aquesta pedra està edificada l’Església “(Ep. 15, 2). Per tant, obertament declarava: “Jo estic amb qui estigui unit a la Càtedra de sant Pere” (Ep. 16).

Sant Jeroni, òbviament, no descuida l’aspecte ètic. Més encara, sovint reafirma el deure de fer que la vida concordi amb la Paraula divina, i només vivint-hi també la capacitat de comprendre-la. Aquesta coherència és indispensable per a tot cristià i particularment per al predicador, a fi que no ho posin en compromís les seves accions, quan contradiuen el contingut de les seves paraules.

Així exhorta al sacerdot Nepocà: “Que les teves accions no desmenteixin les teves paraules, perquè no passi que, quan prediquis a l’Església, algú en el seu interior comenti:” Per què llavors tu no actues així? “Què curiós mestre el que , amb l’estómac ple, disserta sobre el dejuni! Fins i tot un lladre pot criticar l’avarícia; però en el sacerdot de Crist la ment i la paraula han d’anar d’acord “(Ep. 52, 7). En una altra carta, sant Jeroni afirma: “La persona que se sent condemnada per la seva pròpia consciència, encara que tingui una esplèndida doctrina, se´n hauria d’avergonyir” (Ep. 127, 4). També pel que fa a la coherència, observa: l’Evangeli s’ha de traduir en actituds d’autèntica caritat, ja que en tot ésser humà està present la Persona mateixa de Crist. Per exemple, dirigint-se al prevere Paulí -que després va arribar a ser bisbe de Nola i sant-, sant Jeroni li dóna aquest consell: “El veritable temple de Crist és l’ànima del fidel: guarneix aquest santuari, embelleix-lo, diposita en ell les ofrenes i rep el Crist. Quin sentit té decorar les parets amb pedres precioses, si Crist mor de fam en la persona d’un pobre? “(Ep. 58, 7). Sant Jeroni concreta: cal “vestir el Crist en els pobres, visitar-lo en els que pateixen, donar-li de menjar en els famolencs, acollir-lo en els qui no tenen una casa” (Ep. 130, 14). L’amor a Crist, alimentat amb l’estudi i la meditació, ens permet superar totes les dificultats: “Si estimem Jesucrist i cerquem sempre la unió amb ell, ens semblarà fàcil fins i tot el que és difícil” (Ep. 22, 40). Sant Jeroni, definit per Pròsper d’Aquitània com “model de conducta i mestre del gènere humà” (Carmen de ingratis, 57), ens ha deixat també un ensenyament ric i variat sobre l’ascetisme cristià. Recorda que un compromís valent per la perfecció requereix vigilància constant, freqüents mortificacions, encara que amb moderació i prudència, treball intel·lectual o manual assidu per evitar l’oci (cf. Epp. 125, 11 i 130, 15), i sobretot obediència a Déu : “No hi ha res que agradi tant a Déu com l’obediència (…), que és la més excelsa de les virtuts” (Hom. de oboedientia: CCL 78, 552).
Sant Jeroni va impulsar les peregrinacions a Terra Santa, on els peregrins eren acollits i allotjats en edificis sorgits al costat del monestir de Betlem, gràcies a la generositat d’una dona noble, Paula, filla espiritual de sant Jeroni (cf. Ep. 108, 14) . Cal no oblidar, finalment, la contribució de sant Jeroni a la pedagogia cristiana (cf. Epp. 107 i 128). Es proposa formar “una ànima que ha de convertir-se en temple del Senyor” (Ep. 107, 4), una “joia preciosíssima” als ulls de Déu (Ep. 107, 13). Amb profunda intuïció aconsella preservar-la del mal i de les ocasions de pecat, evitar les amistats equívoques o que dissipen (cf. Ep. 107, 4 i 8-9; també Ep. 128, 3-4). Sobretot exhorta als pares a crear un ambient de serenitat i alegria entre els seus fills, a estimular-los en l’estudi i en el treball, també amb la lloança i l’emulació (cf. Epp. 107, 4 i 128, 1), a animar-los a superar les dificultats, afavorint en ells els bons costums i preservant-los de les males perquè -diu, citant una frase de Publili Siri que havia escoltat a l’escola- “amb prou feines aconseguiràs corregir de les coses a què et vas acostumant tranquil·lament “(Ep. 107, 8). Els pares són els principals educadors dels seus fills, els seus primers mestres de vida. Amb molta claredat, sant Jeroni, dirigint-se a la mare d’una noia i després al pare, adverteix, com expressant una exigència fonamental de tota criatura humana que treu el cap a l’existència: “Que trobi en tu a la seva mestra, i que en el seu inexperta infantesa et miri a tu amb admiració. Que mai vegi en tu ni en el seu pare actituds que la portin al pecat per imitació. Recordeu que (…) podeu educar-la més amb l’exemple que amb la paraula “(Ep. 107, 9). Entre les principals intuïcions de sant Jeroni com a pedagog cal subratllar la importància que atribueix a una educació sana i integral des de la primera infància, la peculiar responsabilitat que reconeix als pares, la urgència d’una seriosa formació moral i religiosa, i l’exigència de l’ estudi per aconseguir una formació humana més completa. A més, un aspecte força descuidat en els temps antics, però que sant Jeroni considera vital, és la promoció de la dona, a la qual reconeix el dret a una formació completa: humana, acadèmica, religiosa i professional. I precisament avui veiem com l’educació de la personalitat en la seva integritat, l’educació en la responsabilitat davant Déu i davant els homes, és l’autèntica condició de tot progrés, de tota pau, de tota reconciliació i de tota exclusió de la violència. Educació davant Déu i davant els homes: és la Sagrada Escriptura la que ens ofereix la guia de l’educació i, per tant, de l’autèntic humanisme. Sobretot, va posar al centre de la seva vida i de la seva activitat la paraula de Déu, que indica a l’home les sendes de la vida, i li revela els secrets de la santedat. Per tot això no podem menys de sentir-nos profundament agraïts a sant Jeroni, precisament en el nostre temps.
* Font: Benet XVI, Catequesi novembre 14 2007.

El P.Sigüenza, monjo i historiador jerònim, diu: “Té determinat aquesta Ordre des dels seus inicis ser petita, humil, amagada i recollida, portar els seus fills per un camí estret, ocupant-se contínuament en la lloança divina; pregant, cantant i plorant pels pecats del nostre món i servir l’Església “. Seguint aquesta senda servim amb goig el Senyor a la seva Església, tractant de complir la missió que ens ha encomenat.