Vida monàstica

La vida al monestir

Hi ha uns puntals clars que marquen la nostra vida en resposta a la crida de Déu: la recerca del Seu rostre a la vida contemplativa (lectura en pregària de la Bíblia, pregària personal i litúrgica), la vida fraterna en comunitat, l’estudi, la formació en la fe, l’acollida als peregrins i hostes i l’apostolat, tot això des d’un profund sentit eclesiològic de comunió.

La nostra jornada comença d’hora, amb la pregària i la lloança a Déu.
Ens llevem a les 6.00 del matí. Les primeres tres hores i mitja del nostre dia es dediquen a la lectura en pregària de la Bíblia, la pregària personal i la lloança divina comunitària. Resem Ofici de Lectura, Laudes i Tercia; també, celebració de l’Eucaristia, punt culminant de la nostra unió amb Crist, cap al qual convergeix tota la nostra vida personal i comunitària.
Després d’esmorzar, ens dediquem al treball manual al monestir: artesania, impremta, hostatgeria, fins al migdia, quan resem l’hora menor de Sexta en comunitat, dinem, en silenci o acompanyades de lectura espiritual, preguem l’hora menor de Nona i descansem una hora a la cel·la.
Cada dia adorem el Santíssim Sagrament una hora a la tarda, i la resta de la tarda es dedica a l’estudi, la lectura espiritual o l’acollida i l’apostolat, fins a les 19.30 hrs, quan resem Vespres en comunitat.
Sopem en silenci, tenim una estona d’esbarjo comunitari, resem el rosari, preguem completes i ens retirem a la cel·la.

La fidelitat a la pregària personal i la recerca d’un ambient de silenci ens permeten intensificar al llarg del dia el que constitueix la vida d’oració, viure la comunicació amb Déu i la seva presència. També, la lectura espiritual o l’estudi amorós de la Sagrada Escriptura, ocupació que amb insistència ens encomana Sant Jeroni. Rebre i omplir-se de Déu, per a donar-se.

A exemple de la primitiva comunitat cristiana de Jerusalem, ens va congregar l’amor de Crist, perquè fóssim una ànima i un cor en Déu -com diu la nostra Regla-, (cf. Fets 2,42-47; Regla de Sant Agustí, cap . 1); per això vivim en comunitat. “Som membres unes de les altres” (Rm 13,5); “I tots vosaltres sou germans” (Mt 23, 8).

La comunitat, com a veritable família reunida en nom del Senyor, gaudeix de la seva presència (cf. Mt 18,20). Crist, que l’ha promès, està enmig d’ella i és el seu centre d’unió. És més, per la caritat de Déu que l’Esperit Sant ha vessat en els cors, formem un sol cos en Ell, inserit, com a cèl·lula viva, en el misteri de l’Església. Mútuament ens necessitem i ens beneficiem. És preciosa aquesta ajuda en el camí dels consells evangèlics. “Tot el tenim en comú, perquè posseïm en comú el Crist” ens diu Sant Jeroni (Tract. In Pg. 132, CC LXXVIII, pàg. 276, 29-31).

La renovació duta a terme pel Concili Vaticà II, a impulsos de l’Esperit de Pentecosta, ha il·luminat en l’Església el nucli central del seu propi ésser, revelat com “misteri de comunió” (Christifideles Laici, 8; Vita Consecrata, 41). Aquest misteri és el designi diví de salvació de la humanitat (Christifideles Laici, 19), que es desplega en la història de l’aliança.
La font d’aquest misteri no està en l’Església mateixa, sinó en la Trinitat, en la comunió del Fill amb el Pare en el do de l’Esperit Sant. Aquesta comunió és model, font i meta de la comunió dels cristians amb Crist; i d’ella neix la comunió dels cristians entre si (CIVCSA, Identitat i missió del religiós germà, 2015).

Ens diu la sponsa Christi, número 38: “Entenguin bé totes les monges que la seva vocació és plena i enterament apostòlica, no circumscrita a cap límit de temps, lloc o cosa, sinó que s’estén sempre i a tot arreu a tot el que, de qualsevol manera, afecta a l’honor del seu Espòs i al bé de les ànimes “. El comú apostolat de les monges es va exercir en tot temps de tres maneres, diuen les Constitucions de les Monges Jerònimes: pel testimoni de la vida evangèlica, per la pregària pública i privada i per lliurament a una vida d’austeritat i penitència. Amb el pas del temps i els canvis en la vida de la clausura, diuen les Constitucions, que “una major obertura ha facilitat aquesta irradiació que es filtra de diverses maneres: apostolat de la litúrgia monàstica, del locutori, de l’hostatgeria, de la ploma o de la beneficència “.

Al monestir de Santa Maria de Refet, això es “tradueix” a:
* Una església sempre oberta, al fet que les monges i tots els que vulguin apropar-se, resin junts la Litúrgia de les Hores, adorin junts al Senyor i venerin junts a la Mare de Déu.
* Una acollida cristiana a tot aquell / aquella que desitgi apropar-se a compartir les inquietuds de la seva vida, a discernir el camí que Déu li indica, a què li / el crida; també a passar uns dies de recés i pregària a l’hostatgeria monàstica.
* Dinàmiques eclesiológiques de comunió en resposta a les necessitats de les persones que formen l’Església, especialment la nostra Església diocesana, i de les parròquies.
* Resposta a la sol·licitud de la Diòcesi de contribuir a la formació en la fe del poble de Déu mitjançant la Paraula de Déu (conferències quaresmals, cursos de formació, recessos, etc.).
* Presència a les xarxes socials a internet, en aplicació al “apostolat de la ploma” dels nostres dies, per donar a conèixer Crist als cors assedegats d’Ell.

La vida monàstica i contemplativa és sempre antiga i sempre nova, perquè tots compartim la mateixa inquietud del cor que brolla, com ens diu el Papa Francesc (vultum Dei Quarere; sobre la vida contemplativa femenina), de la intuïció profunda que és Déu el que busca primer l’home, atraient-lo misteriosament cap a Ell. El peregrinatge a la recerca del Déu veritable, que és propi de de cada cristià i de cada consagrat pel baptisme – prossegueix el Papa -, es converteix per l’acció de l’Esperit Sant en sequelapressius Christi, camí de configuració a Crist Senyor, que la consagració religiosa s’expressa amb una singular eficàcia i, en particular, la vida monàstica, considerada des dels orígens com una forma particular d’actualitzar el Baptisme (concepte molt clar en Sant Jeroni). Les persones consagrades, que per la consagració “segueixen el Senyor de manera especial, de manera profètica” (Papa Francesc, carta als consagrats, 2014); són cridades a descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana, a ser sapients interlocutors capaços de reconèixer els interrogants que Déu i la humanitat ens plantegen. Per a cada consagrat i consagrada el gran desafiament consisteix en la capacitat de seguir buscant Déu “amb els ulls de la fe en un món que ignora la seva presència” (Sant Joan Pau II, Vita Consecrata), tornant a proposar l’home i la dona d´avui la vida casta, pobra i obedient de Jesús com a signe creïble i fiable, arribant a ser d’aquesta manera “exegesi viva de la Paraula de Déu” (Benet XVI, Verbum Domini).

Uns versets del salm 15 ben poden resumir el sentir en la nostra vida:

“M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al costat vostre, delícies per sempre.”

C/ Afores, s/n,
25739, Seró (Artesa de Segre),
Lleida. Bisbat d´Urgell.
Telèfon: 973291319.
Whats app: 688803999
Email: contacte@jeronimesurgell.cat

Visiteu Refet Viu, quatre comarques amb gastronomia, paisatges i cultura